diumenge, 5 de maig del 2019

Vall Petita i Mala Terra.

Sortida de diumenge 5 de maig a "Mala Terra", animar-vos a participar-hi, ja que passarem per paratges poc coneguts, ahir en fer el reconeixement vam veure cabres salvatges, orquídies i "`postals del Montgrí" originals, espectaculars.

PODEU VEURE ÀLBUM FOTOS SORTIDA CLICANT AQUI



El grup de la sortida.


"Al principi, aquesta vall dóna la sensació de sesuficientmenamplaamunvuitantena de metres entre les serralades que la conformen. Al nord, el Serrat Llarg, tal com l'anomenaven els pastors. És una paret rocosa en sentit descendent des del Puig Roig, a l'extrem est de tota la vall i que va seguint cap a Bellcaire amb el Puig Romanyac o Romaninyà (nom que sembla provenir de l'abundàncidromaní ealtres temps), i que continua amuneplataformeescalonades a la carena, amb restes d'antics conreus, amb eixarts i barraques, conegut amb el nom de les Planes, ja als límits de l'entrada a la Vall Petita.El terra d'aquesta vall mostra uns camps escalonats, ara erms, amb marges ben definits a mesura que el nivell va baixant cap a ponent. Pel costat sud, és a dir, al llarg de les Olletes, el foc de l'any 2004 ha posat al descobert l'antic camí de carro que va resseguint la vall a uns dos metres pel damunt de l'alçada dels  antics camps. Havia estat un camí ben marcat, amb pedres ben sòlides que evitaven les esllavissadesmesura  quenaneendinsant en aquesta vall, ara encartransitableanedeixant pel costat nord dues barraques de pedra molt ben fetes; una a peu de camp, amb la seva porta mirant cap a l'est i el sostre ple de vegetació que dificulta la seva visió. L'altra, a mig aire de la serra, és visible des de qualsevol punt, amb eixarts i marges amb vegetació baixa.Les feixes de la vall situades més cap a llevant fa poc que s'han replantat d'alzines i pinper substituir l'extrema frondositat que hi havia en aquest lloc abans de l'incendi i que feia impracticable el pas de les persones. Potser aquesta fou la causa que en aquest lloc hi hagués hagut un canyet o lloc on es deixaven els animals mortquepotempdesapareixien causa dels depredadors que hhaviaAcostanordentrdocòrrecs ben marcats, es veu la falda de la muntanya plena de roques i òrfena de marges: és l'anomenada Mala Terra, nom donat per la dificultat del lloc per al conreu i, fins i tot, per a la caça.
A uns 800 metres de l'entrada de la vall, aquesta fa una sinuositat mentrs'encaixondràsticament. Fins ara, la vegetació ens ha anat respectant. A partir d'aquest punt, l'únic pas possible és seguir per la llera del torrent, que era per on passava l'antic camí. A la banda nord, el sòl fa com una llarga feixa, amb restes d'antics conreus, una barraca esfondradeixartencarvisibles. També el torrent té senyals d'haver estat canalitzat amb pedres a cada riba. A mesura que un va avançant, les dificultatpepassavaaugmentant. L'erosió marca ja algun saltant d'aigua i terra molt descarnada.
uquilòmetrexactdl'entrada de la vall, s'insinua un camí de pujada cap a la carena de les Olletes i que mena a l'esplanada dels Erms del Mas Palaio, peça de conreu marcada amb eixarts que aprofiten les entrades d'antigues oliveres.Aquest camp és una esplèndida plataformquarribfinpràcticament al damunt del camí de l'ermita amb una gran vista del sector, i aquí aprofitarem per tancar la passejada tornant per la Vall Gran.Però la Vall Petita encara continua cap al Puig Roig, un itinerari que deixem per a la propera publicació."
Tret de " La vall petita" de Narcís Arbusé. "Revista El Montgrí, núm. 40, febrer 2013.
https://ermitadesantacaterina.org/entorn/itineraris/la-vall-petita/








Vista de L'Orifany, que esmenta Caterina Albert a la novel.la "Solitud". S'hi pot observar una forma semblant a un elefant.
Fragment de Solitud de la Víctor Català.

"....Però a la Mila li cridava l’atenció el muntinyol isolat del fons.
-Què és allò tan estrany, pastor?
-L’Orifany… Ei! la gent d’ací en diuen la Volva, mes jo atrapi que li escau més l’atro nom; per la retirança, sabeu? -I com la Mila confessés que no sabia el que eren orifanys, el pastor li ho explicà.

-Les bestiasses més grosses que trepitgin la terra, compti: Cada pota com un pi; veieu, la pei tota escatada, i lo que fa més cosa, que tenen dues cues, una de petita, on les atres bestis, i una de grossa, grossa, que els hi pengi just davant la cara…"





"Anant pel Montgrí és fàcil adonar-se que, en cas dabsència de corriolmarcats,sempre sha danar per la part alta dels turons i evitar sempre que sigui possible les parts baixes, com ara les valls o torrenteres. Gràcies a lerosió, que facilita el pas emportant-se la terra dels llocs elevats, es pot passar millor que per la part baixa,olufandlvegetació i la seva major humitat converteixeeterreneimpracticable.Per aquest motiu, i encara que els senderols escassegin i siguin molt imprecisos, la visió de tota la vall de Sta. Caterina és diferent i molt interessant vista des de la carena de les OlletesLeOlletesóunpetitserralada de petits turons que divideixen la vall de Sta. Caterina en sentit est-oest, partint delpeus del puig Roig, i que van descendent fins a desaparèixer pel costat de ponent.És un petit sistema muntanyós de cap a dos quilòmetres de llargada i, encara que el seu recorregut pot portar a càlculs erronis sobre la durada de la passejada, no presenta cap altra dificultat que la seva orografia.Un cop endinsats un quilòmetre pel camí que mena cap a lermita, les Olletes comencen a fer acte de presència a partir duna petita clapa de pins des don es pot iniciar la sortida a peuEn aquest punt, el conreu dalgun olivar es fon amb la gran feracitat de les terres ermes: és el regne de la garriga.Un corriol incert i cada cop més colgat per la natura dominant ens podrà servir de referència mentre ens dirigim cap a un timpà de pedres molt visibles a mig aire del turó mentre es comença lascensió. Uns pocs metres més amunt, i a uns cent cinquanta metres de linici, es passa pel costat duna petita barraca de paret seca, de cap a un metre dalçada però en perfecte estat de conservació. Nomélfoscodlorificdentrada la fa visible, colgada entre la malesa. A partir dara, la carena serà únicreferèncidenostrcamíUncinquantendmetres més endavant ja destaca la roca mare de la pedra daigua que dóna nom a la serralada. Amdodipòsitnaturalindependentsresultmolemblemàtica.Els diferents punts més elevats daquestturonqurepresenten tot un crestat de roca porten a la falsa sensació  que la propera elevació ha de ser la més alta del conjunt. Però aquest es troba a un quilòmetre del punt de sortida i un cop superadepel sud leduemolequformeeldopinyons de la muntanya dUllà. Arriba als cent trenta metres sobre el nivell del mar; és a dir, noranta més que la plana del punt de sortida.Un centenar de metres més endavant i baixant, es troba un antic conreu dolivar vorejat de paret seca: són els erms del Mas Pelai. Dins la vall Petita i en la confluència duna torrentera, es troba un antic forn de calç i una gorga a la pedra de cap a un metre de boca que sanomena la font den Tauler.A partir dara, el sòl va ascendint suaument però inexorable. La vegetació es mostra més avara, encara que no inexistent.Dominant els últims eixarts de pedra seca, encara destaca una antiga barraca força malmenada, però situada en un lloc molt estratègic visualment. Estem a mil quatre-cents metres del punt de sortidaLabsència darbrat fa que el paisatge es pugui contemplar en tot detall. Per la vall Petita, tornen a sortir eixarts i marges de pedra seca. Abans darribar a lúltim coll, ja als peus del puig Roig, la vall Petita ens guarda un últim misteri. En una torrentera es troba una antigpresdaiguaarrestaurada pels caçadors, que alleuja la set de lassedegada fauna daquests indrets. 
Seguint el coll i cap al sud, per un camí molt ben marcat, sarriba a les pinedes que fan daparcament de vehicles al clot del Taronger, des don iniciarem la tornada."

Tret de "La vall petita per les Olletes" de Narcís Arbusé. "Revista el Montgrí, núm. 41. Octubre 2013.
https://ermitadesantacaterina.org/entorn/itineraris/la-vall-petita/




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada