PODEU VEURE ÀLBUM FOTOS SORTIDA CLICANT AQUI
El grup de la sortida.
"Al principi, aquesta vall dóna la sensació de ser suficientment ampla, amb una vuitantena de metres entre les serralades que la conformen. Al nord, el Serrat Llarg, tal com l'anomenaven els pastors. És una paret rocosa en sentit descendent des del Puig Roig, a l'extrem est de tota la vall i que va seguint cap a Bellcaire amb el Puig Romanyac o Romaninyà (nom que sembla provenir de l'abundància de romaní en altres temps), i que continua amb unes plataformes escalonades a la carena, amb restes d'antics conreus, amb eixarts i barraques, conegut amb el nom de les Planes, ja als límits de l'entrada a la Vall Petita.El terra d'aquesta vall mostra uns camps escalonats, ara erms, amb marges ben definits a mesura que el nivell va baixant cap a ponent. Pel costat sud, és a dir, al llarg de les Olletes, el foc de l'any 2004 ha posat al descobert l'antic camí de carro que va resseguint la vall a uns dos metres pel damunt de l'alçada dels antics camps. Havia estat un camí ben marcat, amb pedres ben sòlides que evitaven les esllavissades. A mesura que ens anem endinsant en aquesta vall, ara encara transitable, anem deixant pel costat nord dues barraques de pedra molt ben fetes; una a peu de camp, amb la seva porta mirant cap a l'est i el sostre ple de vegetació que dificulta la seva visió. L'altra, a mig aire de la serra, és visible des de qualsevol punt, amb eixarts i marges amb vegetació baixa.Les feixes de la vall situades més cap a llevant fa poc que s'han replantat d'alzines i pins per substituir l'extrema frondositat que hi havia en aquest lloc abans de l'incendi i que feia impracticable el pas de les persones. Potser aquesta fou la causa que en aquest lloc hi hagués hagut un canyet o lloc on es deixaven els animals morts que en poc temps desapareixien a causa dels depredadors que hi havia. Al costat nord, entre dos còrrecs ben marcats, es veu la falda de la muntanya plena de roques i òrfena de marges: és l'anomenada Mala Terra, nom donat per la dificultat del lloc per al conreu i, fins i tot, per a la caça.
A uns 800 metres de l'entrada de la vall, aquesta fa una sinuositat mentre s'encaixona dràsticament. Fins ara, la vegetació ens ha anat respectant. A partir d'aquest punt, l'únic pas possible és seguir per la llera del torrent, que era per on passava l'antic camí. A la banda nord, el sòl fa com una llarga feixa, amb restes d'antics conreus, una barraca esfondrada i eixarts encara visibles. També el torrent té senyals d'haver estat canalitzat amb pedres a cada riba. A mesura que un va avançant, les dificultats per passar van augmentant. L'erosió marca ja algun saltant d'aigua i terra molt descarnada.
A un quilòmetre exacte de l'entrada de la vall, s'insinua un camí de pujada cap a la carena de les Olletes i que mena a l'esplanada dels Erms del Mas Palaio, peça de conreu marcada amb eixarts que aprofiten les entrades d'antigues oliveres.Aquest camp és una esplèndida plataforma que arriba fins pràcticament al damunt del camí de l'ermita amb una gran vista del sector, i aquí aprofitarem per tancar la passejada tornant per la Vall Gran.Però la Vall Petita encara continua cap al Puig Roig, un itinerari que deixem per a la propera publicació."
Tret de " La vall petita" de Narcís Arbusé. "Revista El Montgrí, núm. 40, febrer 2013.
https://ermitadesantacaterina.org/entorn/itineraris/la-vall-petita/
Vista de L'Orifany, que esmenta Caterina Albert a la novel.la "Solitud". S'hi pot observar una forma semblant a un elefant.
Fragment de Solitud de la Víctor Català.
"....Però a la Mila li cridava l’atenció el muntinyol isolat del fons.
-Què és allò tan estrany, pastor?
-L’Orifany… Ei! la gent d’ací en diuen la Volva, mes jo atrapi que li escau més l’atro nom; per la retirança, sabeu? -I com la Mila confessés que no sabia el que eren orifanys, el pastor li ho explicà.
-Les bestiasses més grosses que trepitgin la terra, compti: Cada pota com un pi; veieu, la pei tota escatada, i lo que fa més cosa, que tenen dues cues, una de petita, on les atres bestis, i una de grossa, grossa, que els hi pengi just davant la cara…"
"Anant pel Montgrí és fàcil adonar-se que, en cas d’absència de corriols marcats,sempre s’ha d’anar per la part alta dels turons i evitar sempre que sigui possible les parts baixes, com ara les valls o torrenteres. Gràcies a l’erosió, que facilita el pas emportant-se la terra dels llocs elevats, es pot passar millor que per la part baixa,on la ufana de la vegetació i la seva major humitat converteixen el terreny en impracticable.Per aquest motiu, i encara que els senderols escassegin i siguin molt imprecisos, la visió de tota la vall de Sta. Caterina és diferent i molt interessant vista des de la carena de les Olletes. Les Olletes són una petita serralada de petits turons que divideixen la vall de Sta. Caterina en sentit est-oest, partint dels peus del puig Roig, i que van descendent fins a desaparèixer pel costat de ponent.És un petit sistema muntanyós de cap a dos quilòmetres de llargada i, encara que el seu recorregut pot portar a càlculs erronis sobre la durada de la passejada, no presenta cap altra dificultat que la seva orografia.Un cop endinsats un quilòmetre pel camí que mena cap a l’ermita, les Olletes comencen a fer acte de presència a partir d’una petita clapa de pins des d’on es pot iniciar la sortida a peu. En aquest punt, el conreu d’algun olivar es fon amb la gran feracitat de les terres ermes: és el regne de la garriga.Un corriol incert i cada cop més colgat per la natura dominant ens podrà servir de referència mentre ens dirigim cap a un timpà de pedres molt visibles a mig aire del turó mentre es comença l’ascensió. Uns pocs metres més amunt, i a uns cent cinquanta metres de l’inici, es passa pel costat d’una petita barraca de paret seca, de cap a un metre d’alçada però en perfecte estat de conservació. Només la foscor de l’orifici d’entrada la fa visible, colgada entre la malesa. A partir d’ara, la carena serà ’única referència del nostre camí. Una cinquantena de metres més endavant ja destaca la roca mare de la pedra d’aigua que dóna nom a la serralada. Amb dos dipòsits naturals independents, resulta molt emblemàtica.Els diferents punts més elevats d’aquests turons i que representen tot un crestat de roca porten a la falsa sensació que la propera elevació ha de ser la més alta del conjunt. Però aquest es troba a un quilòmetre del punt de sortida i un cop superades pel sud les dues moles que formen els dos pinyons de la muntanya d’Ullà. Arriba als cent trenta metres sobre el nivell del mar; és a dir, noranta més que la plana del punt de sortida.Un centenar de metres més endavant i baixant, es troba un antic conreu d’olivar vorejat de paret seca: són els erms del Mas Pelai. Dins la vall Petita i en la confluència d’una torrentera, es troba un antic forn de calç i una gorga a la pedra de cap a un metre de boca que s’anomena la font d’en Tauler.A partir d’ara, el sòl va ascendint suaument però inexorable. La vegetació es mostra més avara, encara que no inexistent.Dominant els últims eixarts de pedra seca, encara destaca una antiga barraca força malmenada, però situada en un lloc molt estratègic visualment. Estem a mil quatre-cents metres del punt de sortida. L’absència d’arbrat fa que el paisatge es pugui contemplar en tot detall. Per la vall Petita, tornen a sortir eixarts i marges de pedra seca. Abans d’arribar a l’últim coll, ja als peus del puig Roig, la vall Petita ens guarda un últim misteri. En una torrentera es troba una antiga presa d’aigua, ara restaurada pels caçadors, que alleuja la set de l’assedegada fauna d’aquests indrets.
Seguint el coll i cap al sud, per un camí molt ben marcat, s’arriba a les pinedes que fan d’aparcament de vehicles al clot del Taronger, des d’on iniciarem la tornada."
Tret de "La vall petita per les Olletes" de Narcís Arbusé. "Revista el Montgrí, núm. 41. Octubre 2013.
https://ermitadesantacaterina.org/entorn/itineraris/la-vall-petita/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada