"RODALIES DEL TOSSAL GROS. Al lloc anomenat Carrerada dels Pastors, entre el mas de la Torre Ponsa i el cau del Tossal Gros, en el camí del Coll de les Sorres,
a començaments d'agost d'enguany quan s'anava a realitzar una exploració d'aquell Tossal,
casualment en una pineda prop de la cova,
l'Eudald CarbonelL Josep Canal, Josep Vert i
Xavier Puig identificaren diversos Instruments
(8) . Alguns d'ells molt característics de les cultures arcaiques del Montgrí'.
Un chopping-tool sobre códol, amb extraccions alternes, molt patinat i amb l'aresta de tall
molt aguda, és l'instrument més fàcil d'identificar. Un chopper de quars de dues extraccions
i reduïes dimensions també és fabricat sobre
còdol. Un altre ho és sobre fragment, i amb diverses extraccions, aresta molt aguda t forta
pàtina.
Quatre esclats, dos d'ells retocats, sobre diferents materials (un de quars ) fan que les
Rodalies del Tossal Gros siguin potencialment un
jaciment molt important tant per la quantitat
d'instruments fa troba la com pel fet de localizar esclats de desvastament que demostren
que la zona era taller. "
"El poblament del Montgrí en el Paleolític inferior." Josep Vert, Xavier Puig, Eudald Carbonell i Josep Canal. Revista de Girona. núm. 70.
"
Tret de "El jaciment prehistòric del Tossal Gros, monument megalític i cova sepulcral" Narcís Soler Masferrer i Joaquim Soler Subils. Llibre Festa Major de Torroella de Montgrí, 2010.
Us recordem que el diumenge vinent organitzem la sortida a la costa de
l'Escala, visitant, entre altres elements , les dues torres que es
mantenen en peus: Torre El Pedró i Torre Montgó.
Sortirem de l'aparcament de l'estació de bus de
Torroella de Montgrí a les 9 h i de l'aparcament del final del rec de
Molí de l'Escala a 2/4 de 10.
Portarem algun cotxe a prop de la torre de Montgó per la tornada. Caminarem uns 7 km.
A la darrera sortida del 3 de febrer el vent va fer que molts s'ho
pensessin dos cops, però els valents vam tenir recompensa. El paisatge
des del salt d'Euga preciós. Vam poder lliberar les parets de la barraca
dels Hereus de garrigues i romagueres, vam observar les vaques de
l'Albera.
També vam distingir parets amb una tipologia de pedra
plana, menys habitual, i unes construccions cilíndriques que caldria
determinar la seva funció i antiguitat.
Diumenge 27 de gener sortida a veure L'Orifany, segons la novel.la de Caterina Albert "Solitud"
"-Què és allò tan estrany, pastor?
-L’Orifany… Ei! la gent d’ací en diuen la Volva, mes jo atrapi que li escau més l’atro nom; per la retirança, sabeu? -I com la Mila confessés que no sabia el que eren orifanys, el pastor li ho explicà.
-Les bestiasses més grosses que trepitgin la terra, compti: Cada pota com un pi; veieu, la pei tota escatada, i lo que fa més cosa, que tenen dues cues, una de petita, on les atres bestis, i una de grossa, grossa, que els hi pengi just davant la cara…"
Sortida diumenge 16 desembre Gent del Ter hem fet la sortida pels Masos de Pals, hem passat per la font de can Pou, Mas Pou Ses Garites, barraca Batallera, i la cova dels Lladres i un camí enmig del bosc envoltat de parets de pedra seca.
Cap
a mitjan segle xIx,
la construcció fou comprada pel besavi de Pepita Martí, de
Regencós, a untal
Bataller de Torroella de Montgrí. A la documentació consta,
efectivament, que el 1854, SebastiàBataller,
de Torroella de Montgrí, tenia pertinences a Pals, al lloc dit
Riells. Sembla doncs que aquestcognom,
amb la iodització pròpia de la parla local, és l’origen del nom
de la construcció. La barraca,molt
malmesa però dempeus fins no fa gaire temps, recordava vagament una
ermita. Tant la sevaubicació
com alguns elements arquitectònics (volta i sageteres) fan pensar
que es tractava d’una edificació
anterior al segle xVII
i que antigament hauria tingut la mateixa funció que una torre dedefensa.
LLADRES, la cova dels
El 1861, consta com
a territori plantat de pins a Rodors. Corre la llegenda que uns
lladres que
fugien s’haurien
refugiat a la cavitat de la roca.
POU DE SES GARITES,
can
Nom modern, derivat
de l’element arquitectònic que caracteritza el mas; el trobem com
a «manso
de Garitas» entre
1950-60. Antigament era el mas Huguet del Bosc.
HUGUET, el mas
És esmentat el 1352, afrontava amb els erms del Senyor Rei. El 1489, es diu que el «mas apellat
den Huguet» afrontava amb possesions dels masos Caçà, Abril i Roig del Bosc. El cognom Huguet
apareix de vegades lligat al corònim del Bosc: «Pere Huguet del Bosch» (1352), «Montserrat Huguet
del Bosch» (1573). El 1671, consta que els masos Huguet del Bosc i Arnaulo eren del mateix pro-
pietari, i es diu que el primer afrontava a migdia amb pertinences del mas Cortei de Regencós. El 735, el mas Huguet del Bosc pertany a Joan Pou i Huguet i a Francisco Pou i Huguet, pare i fill,
que s’ho van vendre tot (el mas Huguet del Bosc, el mas Arnauló i una peça de terra a les Costes).
El 1865, és propietat de la casa Mató de Regencós i consta que té terres que afronten amb el puig
d’en Pou. És l’antic nom del que avui es coneix per can Pou de ses Garites, on havia viscut un oficial
del Sant Ofici.
Font de can Pou.
La paret seca o pedra seca, i també pedra en sec, és una tècnica de construcció tradicional i popular que es fa a partir de pedres encaixades sense l'ús de cap tipus d'argamassaper unir-les, només sorra seca per acabar d'omplir els buits que hi puguin quedar. D'aquí el seu nom: com que no s'ha usat cap pasta, la paret és seca.
Text tret de "Pals, Recull onomàstic" de Anna Maria Corredor Plaja.
Fotos Josep Masó.
El diumenge 16 de desembre Gent del Ter organitza una sortida als Masos de Pals.
Caminant entre pins, alzines, llentiscles, brucs, gallerans i, potser, rovellons i camagrocs; descobrirem indrets poc visitats com la font de can Pou, la barraca Batallera, la cova del Lladre.
Una caminada amb pocs desnivells, uns 200 m acumulats, i d'uns 8 km de recorregut.
La barraca Batallera és una edificació anterior al s. XVII i que, fins fa poc es conservaven voltes, contraforts i sageteres, però actualment està molt malmesa.
Recordem que el proper diumenge 18 de novembre GdT organitza una sortida a l'entorn de Solitud, de Víctor Català..
Caminarem
per aquest paisatges esbrinant alguns dels indrets més emblemàtics.El
camí és pedregòs, per això aconsellem bon calçat i bastons.
(Atenció
a l'Agenda de Torroella de Montgrí (l'ADA) hi figura com si aquesta
sortida el diumenge 11 de novembre, es tracta d'un error)
L’orifany
De "SOLITUD" de Caterina Albert Paradís "Víctor Català", on ens parla de l'orifany.
"- Veieu, ermitana, quina flor de terra de conreu… Jo m’hai
entretingut qualque estona sobrera en bescavar-la, i l’ermità porà
fer-hi lo que vulga de seguida. Si haguéssiu vist aquests ametlloners
temps enrera, n’hauríeu pres goig: vos ho digui… Semblaven les muntanyes
de França al pic de l’hivern: tot eri una blancúria… Repareu, repareu,
quina faldada portin…
Però a la Mila li cridava l’atenció el muntinyol isolat del fons.
-Què és allò tan estrany, pastor?
-L’Orifany… Ei! la gent d’ací en diuen la Volva, mes jo atrapi que li
escau més l’atro nom; per la retirança, sabeu? -I com la Mila confessés
que no sabia el que eren orifanys, el pastor li ho explicà.
-Les bestiasses més grosses que trepitgin la terra, compti: Cada pota
com un pi; veieu, la pei tota escatada, i lo que fa més cosa, que tenen
dues cues, una de petita, on les atres bestis, i una de grossa, grossa,
que els hi pengi just davant la cara…
La Mila guaità el pastor: estava seriós, no se’n burlava. La Mila,
aleshores, es preguntà amb estranyesa si aquella home seria ponderatiu
com en Matias, i l’admiració que li tenia rebé una sotragada.
-Els vai atrapar una vegada pel camí de Murons, amb una gent que feia comedi per les places. A
cop sobte me donaren basarda, veieu, mes després m’hauria agradat
tenir-ne una per fantasia… Braues bestis, a fe!… No n’hai vistes més, i
d’això que vos conti fa qui sap los anys: encara eri fadrí."
El
proper diumenge 14 d'octubre, el PNMMBT amb la col·laboració de Gent del Ter
organitza una visita a les instal·lacions militars de la Base Loran i
Punta Milà. Anirem en cotxe fins a la Base Loran, i caminant pel G-92
fins a la Punta Milà, en total farem un 7 km.
Sortida a les 9 hores del matí des de l'aparcament de la Plaça Lledoner, i a les 9 i 20, des de la porta d'entrada de la base Loran.
Avui acomiadem una llarga vida impregnada de bonhomia, solidesa i treball que
generosament en Vicenç ens ha transmès per seguir viu entre nosaltres. Cadascú dels
presents ha rebut del seu llegat el que ha permès fructificar d'aquest home
calidoscòpic.
– En ell confluïen art, tradició i cultura cosmopolita. L'hem vist respondre
estoicament als avatars que la vida li lliurava. Fort com un roure, sempre
mantenia aquells fogons encesos al cor de la Vila, un autèntic fogar.
– Gent del Ter li hem d'agrair les seves col·laboracions desinteressades quan li
demanàvem o li abellia. Va formar part del Jurat del Concurs de Sopes durant
10 anys, a la seva plaça del darrera, la de les Mesures, de la que coneixia cada
racó i la seva història.
Els darrers anys cuinava i oferia una perola de sopa de St. Andreu per gaudi de tots
durant la Fira.
Recordem la seva acollida, amb aire sorneguer, a la cuina més autèntica de Torroella,
quan buscàvem consell per una recepta, ho explicava amb detall i tot seguit deia que
era un secret i que no ho expliquéssim a ningú.
Se n'ha anat ben actiu, després de preparar 70 canalons per St. Genís i, fa tot just una
setmana, va deixar fotos antigues a l'Arxiu Municipal.
Sempre el recordarem enmig d'una flaire de cuina casolana i simfonia de gustos, on
tots hi cabien, fins i tot el ranci, tan passat de moda!
Tot esdevenia equilibrat en aquell saber fer que només dona l'art i l'experiència.
“La immensa majoria de la gent que viu a l’Estartit són catalans. Tenen la seva pròpia llengua, que aprenen a casa seva, i aprenen el castellà, la llengua nacional espanyola, quan van a l’escola”. “Els catalans poden semblar freds però després de les reserves inicials, són gent càlida i agradable”. “Tots nosaltres tenim l’obligació de promoure una imatge positiva d’Amèrica a través de les nostres accions i relacions amb la població local”. Són només alguns passatges d’un document que el Departament de Transport i Guarda Costa dels Estats Units entregava als treballadors que enviava a l’antiga base Loran C de l’Estartit, inaugurada el 1961 per ajudar a la navegabilitat del mediterrani i que va tancar els anys 90 superada per tecnologies com el GPS. Aquest document, un compendi de consells per tots els àmbits de la vida, data de 1976 i constitueix una radiografia social i política d’un món que ja no existeix. Llegir-lo avui provoca més d’un somriure i als estartidencs que érem petits als 70 ens pot fer passar una bona estona. https://raulmuxach.wordpress.com/2011/09/12/manual-de-supervivencia-per-viure-i-treballar-a-la-loran-c-de-lestartit/
Vídeo amb imatges de la Base Loran de L'Estartit, per veure com era.
Data de publicació: 28 gen. 2014
HOMENATGE A LA BASE NORTEAMERICANA QUE JA ÉS UNA PART DE LA HISTÒRIA DE LA COSTA BRAVA.
Aquest següent vídeo no és a L'Estartit, però ens interessant per la similitud del lloc i es poden escoltar els sons que emetien les estacions Loran.
L'Ajuntament de l'Escala ha arribat a un acord per comprar els terrenys
del mas Vilanera. Més de 30 hectàrees de tererny d'un alt valor
paisatgístic, arqueològic i agrícola on fa poc més de quinze anys s'hi
volia construir un camp de golf i una urbanització de 327 habitatges.
Els terrenys inclosos a l'acord de compra van des de la zona industrial
de la carretera de Bellcaire fins a la carretera d'Albons, actuant com a
únic connector biològic entre els parcs naturals dels Aiguamolls de
l'Empordà i del Montgrí, Ïlles Medes i Baix Ter.
L'acord abarca
pràcticament tot el turó de Vilanera, on hi ha punts d'alt interès
històric com les restes del monestir de monges benedictines de Santa
Maria de Vilanera, fundat el 1328. Com també les restes descobertes
l'any passat d'una estructura funerària que remuntaria l'ús d'aquesta
zona al neolític mig, al voltants del 4500 abans de crist, que s'afegeix
a les restes trobades anteriorment com una necròpolis d'incineració del
Bronze Final i la primera edat del ferro o restes de construccions i
d'enterraments d'època romana.
L'acord, però, no inclou l'edifici
de mas Vilanera, tot i que les negociacions son obertes. Aquí hauria
d'intervenir-hi la Generalitat. I és que el cost rondaria el milió i mig
d'euros.
Els terrenys de Vilanera van ser objecte d'un llarg
litigi impulsat per entitats com el Fòrum l'Escala-Empúries o Salvem
l'Empordà. Avui, en nom d'aquests col·lectius, es recordava aquella
etapa de reivindicacions.
Però la lluita no s'acaba. I aquests
col·lectius demanen poder participar en el procés per a decidir què s'ha
de fer ara amb aquest espai.
Avui s'ha fet l'acte de presentació
pública de l'acord per a l'adquisició de la finca. En aquest acte hi
havia la presència de diferents col·lectius i personalitats que hi han
intervingut. És el cas per exemple, de Jordi Sargatal, històric director
del Parc dels Aiguamolls de l'Empordà:
O del catedràdic Eduard
Carbonell, artífex del discurs museístic de l'Alfolí de la Sal, que ha
reivindicat el concepte de paisatge cultural:
També s'ha tingut
present a persones que van batallar en el seu moment per a la protecció
de l'espai, com és el cas del poeta Enric Casassas, de qui l'actual
director del Conca, Carles Duarte, n'ha llegit el seu poema "El pi gros
de Vilanera".
Les darreres excavacions
arqueològiques a la necròpolis de Vilanera confirmen que data del
Neolític Mig, al voltant de l'any 4.500 aC
Els resultats de l’excavació documenten
una complexa estructura funerària del Neolític Mig, així com diverses
tombes de cremació del Bronze Final i de la primera edat del Ferro
La seva datació fa del jaciment situat a
l’Escala un testimoni arqueològic d’excepcional interès per reconstruir
els inicis del poblament d’aquest territori
L'Església de Santa Magdalena,
situada immediatament al sud-est de Santa Margarida, sobre la penya
que, en clar declivi, defineix el límit oest del turó d'Empúries. Mercès
als treballs recents, s'han pogut determinar diverses fases. Una
primera fase, que podem datar a inicis del segle V dC. i que correspon a
la creació d'un recinte, gairebé quadrat, que contenia un mausoleu, amb
l'interior octogonal i cobert amb cúpula, diverses cambres funeràries i
un àmbit per a la celebració del ritual funerari. En el període
següent, ja en el segle VI, l'antic mausoleu es reconverteix en una
església cristiana amb espais funeraris al seu voltant.
El monestir de Santa Maria de Vilanera -també
anomenat Santa Maria del Puig de Vilanera- fou fundat l'any 1328 en el
territori de la parròquia d'Empúries. Sabem que al segle XV ja no
existia o havia passat a dependre del convent de Sant Bartomeu de
Bell-lloc, de Peralada. Les seves restes es poden veure en el puig de
Vilanera, molt a prop d'Empúries. Encara la gent de l'encontrada les
assenyala com les ruïnes d'”un convent de monges”.
El 1955 els responsables de la consultoria American Commitee for Liberation from Bolchevism (AMCOMLIB) van trobar a les platges de Pals un indret deshabitat, de vegetació baixa, amb pocs obstacles i l'orientació adequada que era idoni per a la construcció de la infraestructura.[2] Abans de prendre la decisió van estudiar altes indrets d'Espanya i del nord d'Àfrica.[5]
El govern dels Estats Units va comprar els 333.500 metres quadrats de terreny el 1958 per 7 milions de pessetes de l'època però els va posar a nom del govern espanyol, que li cobrava un lloguer.[4] L'acord dels Estats Units amb la dictadura franquista fou possible gràcies al president de Ràdio Liberty del 1954 al 1975 Howland Sargeant, que mesos abans havia ajudat a Franco a l'entrada d'Espanya a la Unesco.[5] La construcció de les torres durà un any, fins que començaren les emissions.[2]
Durant anys la ràdio de Pals fou la més potent de les que els Estats Units tenien repartides per el món. En els seus millors moments va arribar a mantenir 117 treballadors que tenien cura de les instal·lacions.[6] Va ser objectiu d'algunes mobilitzacions, no només convocades des de l'àmbit gironí, sinó des de grups de tot Catalunya. I és que la presència americana a les comarques gironines també incloïa la base LORAN de l'Estartit, instal·lacions auxiliars a Figueres i Roses i el radar de vigilància de la base del Paní.[6] Amb la caiguda del Teló d'Acer l'emissora de Pals va deixar de tenir utilitat, tot i que Mikhaïl Gorbatxov va reconèixer que l'agost del 1991, durant l'intent de cop d'estat, conegué el que estava passant gràcies a les emissions de Pals.
La idea de construir aquesta
emissora va sorgir l’any 1955, després que es fessin diversos
estudis per crear-la (en diferents
països fins i tot), L’American
C o m m ittee for Liberation
(AMCOMLIB) va optar per crear
l’emissora a Pals.
Per què?
Aquesta àrea estava lluny de
zones habitades, i el mar fa de reflex de les ones radiades, augmentant d’aquesta manera
antenes emblemàtiques que l’energia emesa.
1958.- Els americans compren
333.500 m2 de terreny i el posen a
nom de l’estat espanyol, el qual lloga
aquest terreny als americans. Es
comencen a construir camins, els
fonaments i carreteres.
1959.- a les 3:05h. del 23 de març
comença la primera emissió amb un
transmissor Telefunken, amb
l’electricitat que produïa un motor
diesel. L’antena era una ròmbica
provisional.
2001.- el 25 de maig cessen les
emissions d’aquesta emissora, a les
10:00h. del matí.
2006.- el 22 de març a les 15:56 es fa
la voladura de les antenes d’aquesta
emissora, posant fi a aquest camp
d’antenes que tants anys havia
dominat el paisatge costaner.
Redescobrint l’àrea del port de Pals
La Torre Mora o Torre de Pals es troba a uns 300 metres de la costa
enmig de les pinedes, a l’exterior i a ponent de les antigues insta¥acions
de Ràdio Liberty. Té el mateix perímetre que la torre de les hores de dalt
el recinte gòtic, però amb uns 3 o 4 metres menys d’altura. Aquesta torre i
les restes arqueològiques que l’envolten estan estretament vinculades amb
les conegudes com "botigues de pescadors" que es troben dins el perímetre
dels terrenys de l’antiga zona de Ràdio Liberty. Segons la primera fase de
l’excavació, promoguda pel Cercle Català d’Història en co¥aboració amb
l’àrea de Cultura de l’Ajuntament de Pals el maig de 2011, i en espera dels
resultats arqueològics definitius, es confirma que tant les "botigues" de dins
el perímetre de Ràdio Liberty com la zona de la torre mora, formarien part
d’un mateix jaciment i nucli de població.
L’existència d’aquest nucli de població mariner situat al voltant de la
coneguda com Torre Mora o Torre de Pals, amb restes arqueològiques a la
vista i la major part soterrades encara, són les que es corresponen amb la
informació documental presentada en aquest treball de recerca. Per tant,
tenim un nucli històric mariner documentat, l’estudi del qual aporta ja
una valuosa informació de la vida quotidiana de Pals a l’època medieval i
moderna, però que, al nostre parer, encara cal seguir treballant.
EL PORT DE PALS. Eva Sans i Narcís Subirana. Annals Gironins.
La Torre de la Platja de Pals o Torre Mora sobresurt en mig de les pinedes plantades al segle XIX per fixar les dunes de la platja. La seva alçària es de 11,50 m. i el seu perímetre al voltant de 22-23 m. Es troba a un centenar de metres de la platja i era molt visible pels navegants i pescadors que abans la tenien com un punt de referència juntament amb el pi gros de la Fonollera.
A l’època dels pirates i corsaris (segles XVI-XVII) fou una més de les nombroses torres de guaita o talaies que es construïen a la costa per vigilar els vaixells i alertar a la població amb senyals de fum, so de corns o campanes. La torre consta de dues plantes i terrat amb merlets. El seu parament és de pedres desbastades, lligades amb argamassa i uns murs molt gruixuts. Les plantes estan separades per una volta esfèrica i l’accés d’una planta a l’altra es feia amb escala de mà i a través d’unes trampes.
Al voltant de la torre hi ha les restes d’unes estructures que podrien datar del segle XIV-XV, que corresponen al que serien les «botigues» de Pals, petites construccions situades arran de mar i que feien la funció de refugi i de magatzem, diferenciant-les de les que serien cases de pescadors amb una estructura més apta per a viure-hi. D’aquestes construccions en podem trobar de restaurades amb més o menys cura on hi havia les instal·lacions de Radio Liberty, de les quals se’n troben quatre de documentades. Tenen una nau amb volta i l’única obertura dóna a mar. Segons l’Eva Sans, historiadora del Cercle Català d’Història, algunes tindrien una torre de protecció, indicis d’una pedrera i una possible església, que provaria el creixement d’aquesta població al llarg dels anys.
L’existència d’aquesta zona portuària a Pals on els vaixells varaven davant la platja i al fet que la platja de Pals també se la coneix com el Grau, donen més força a la teoria de l’existència d’un port a Pals i a que fins i tot en sortís Cristòfor Colom cap a les Amèriques.
Com a camí d'Empúries, encara es coneix el camí ral que comunicava pobles a mitjans del segle passat. Badia i Homs destaca que aquest era un ramal secundari de la gran Via Augusta, amb el qual s'enllaçava a l'alçada de l'actual barri del Pont Major gironí. “Tenia molta importància perquè comunicava viles romanes importants i perquè facilitava l'agricultura i el comerç” apunta. Badia i Homs creu que “era un mitjà de comunicació fonamental en el transport de la pedra des dels Clots de Sant Julià [el camí hi passava a prop i hi estava connectat amb un ramal] i també de la terrissa des de Llafranc i Calonge. Aquests eren elements molt importants i, segurament hi havia altres tipus de produccions que ara se'ns escapen”. ÀLBUM FOTOS SORTIDA
Diumenge 18 de març, sortida a visitar una empresa que produeix
productes derivats de la llet dels seus ramats d'ovelles, a Siurana
d'Empordà. Farem una visita, uns tastets i una passejada d'uns 4 km.
pels diferents espais. ÀLBUM FOTOS I VÍDEOS DE LA SORTIDA
"És l’any 2006 en Manel va decidir tornar als orígens i proposar un canvi d’orientació productiva per tal de potenciar el ramat d’ovella ripollesa i, al mateix temps, crear un projecte innovador basat en les tasques pageses i en la seva revitalització.
La realitat que trobem avui a Mas Marcè és la d’una explotació agrària on la consciència envers la integració de l’activitat en el medi és cabdal. Treballem sota els criteris i condicions del nostre certificat ecològic, recuperant així antics cerals com: el blat de moro vermell, el blat de moro blanc, el trèvol, l'esparcet, la veça villosa i l'erb i hem introduit l’energia renovable a la finca. Un altre aspecte important en termes de maneig en consonància amb l’entorn és la decisió d’en Manel d’adequar-se a les hectàrees de terreny que tenim. Actualment tenim unes 980 ovelles, que són les que podem alimentar amb els camps i les pastures de què disposem."
Certificat ecològic
El CCPAE és l’autoritat de control de Catalunya i la seva funció és auditar i certificar els productes agroalimentaris ecològics de casa nostra.
El Consell Català de la Producció Agrària Ecològica (CCPAE) és una corporació de dret públic amb personalitat jurídica pròpia. Aquest òrgan està tutelat pel Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural de la Generalitat de Catalunya.
Mas Marcè, Làctics Peralada i les Recuiteries tenen, les tres, el Certificat CCPAE.
Aquesta certificació ecològica garanteix que els productes han estat produïts o elaborats seguint les normes de l’agricultura ecològica i que han estat controlats en tot el seu procés de producció, elaboració, envasat i comercialització
La raça ripollesa presenta exemplars de proporcions allargades, i grandària mitjana, amb una pigmentació molt característica al cap i extremitats. La seva llana és extrafina, amb una cua llarga, sovint acabada en colze.
La llet d'ovella ripollesa és de molta qualitat -tot i que és una raça poc lletera- ja que produeix mig litre de llet al dia en dues munyides.
Com és la Ovella Ripollesa:
Cap allargat
Mamelles grosses i amb freqüència pigmentades.
Tots dos sexes poden tenir banyes però les dels mascles són més desenvolupades amb dues voltes i puntes cap a fora.
Orelles lleugerament caigudes.
Capa i velló de color blanc.
Llana fina.
La llana de naixement pot ser peluda o rinxolada.
Nas pigmentat.
Amb aquestes ovelles fem tot tipus d’elaborats làctics, en què destaca el recuit, el mató i el recuit de drap. També elaborem quatre varietats de formatge, en què destaquen l’originalitat i l’excel·lent qualitat de les peces.
Un del trets que ens caracteritza a Mas Marcè és la capacitat d’innovació a l’hora de diversificar l’activitat econòmica principal. Per fer-ho, aprofitem tot el potencial de la finca en el seu conjunt:
Estem marcant el valor de la llana del ramat, tant per teixir com per aïllar
Passejada per l'estany de Siurana.
"En les terres planes, a llevant del poble, on emergeixen petits pujols, hi havia abans els anomenats «Estanys de Siurana». Encara són visibles els fondals que ocupaven les aigües d’aquests petits estanys. Sembla ser que el més gran s’anomenava estany de Siurana; hi havien també els de Pudol, de la Closa Gran i de Pradell. Tot i que aquests estanys foren dessecats a mitjans del s. XIX per convertir-los en fèrtils camps de conreu, quan plou molt apareixen grans bassals d’aigua pel mig dels camps.
Les aigües de la conca on hi havia els estanys són recollides pel rec Medral, canal que travessa tot el terme de ponent a llevant. Els poblats de Siurana i Baseia són a tocar el marge dret d’aquest rec. Una altra sèquia menys important, el rec de la Mota de l’Estany, serveix, en el seu curs, de límit amb els municipis de Siurana i Torroella de Fluvià.
Segons els historiadors pel terme de Siurana hi passava una antiga via romana que comunicava Empúries amb la Via Augusta. S’han trobat nombroses restes de ceràmica romana que segurament pertanyen a un petit poblat o vil.la d’època romana, que degué crèixer al costat de l’antiga via. També degué afavorir l’existència d’aquest poblat l’abundància d’aigua, caça i pesca." http://www.revistacrae.cat/ca/turisme/poble-a-poble/siurana-d-emporda/1298-siurana-d-emporda.html
