dissabte, 17 de febrer de 2018

ILLES BAIX TER - FONOLLERA

El proper dissabte 24 de febrer, GdT organitza una sortida per visitar antigues illes a les goles del Ter i el Daró.
En algunes d'aquestes "illes", trobem restes ibèriques de quan s'arribava a Ullastret amb embarcacions de poc calat. Les més conegudes són el Pinell i la Fonollera.
També visitarem un mas amb una col·lecció de material industrial, és per això que, aquest cop, la sortida és un dissabte.
Caminarem uns cinc km., amb un desnivell màxim de 70 m.
Si algú es vol quedar a dinar, el podeu portar o bé anar a un dels restaurants de la gola sud del Ter.

Veniu, segur que descobrireu patrimoni natural i cultural del nostre entorn.

El Pi Gros de la Fonollera és sens dubte un dels arbres emblemàtics de Torroella de Montgrí. La seva grandària era tal que feien falta més de tres homes donant-se les mans per vorejar-lo del tot. La seva alçada era tan alta que era un dels punts que feien servir els pescadors per situar-se i orientar-se en el mar ja que es veia des de molt lluny
Any 1966

Any 1992

Any 2014




dimecres, 24 de gener de 2018

Sortida a Cinc Claus i el Clot de l'Infern, diumenge 21 de gener 2018.

"Cinclaus actualment és el conjunt de cinc masies, torre, portal i pont baixmedieva, amb l'església de Santa Reparada, parroquia d'Empúries, que s'aixeca al bell mig de la plana fluvial emporitana en una prominència rocosa de poca elevació, com un pa de pedra, proper a les antigues salines d'Empúries i regat pel cantó de migdia per la riera de les Mietes, que recull l'aigua de les rieres del Balcar i d'Albons i que a partir del pont, s'anomena de Cinclaus, de Cenissars i riuet del Ter Vell."

ÂLBUM FOTOS SORTIDA

"Les masies són edificis bastits entre els segles XVII i XVIII, els quals han sofert reformes posteriors- També hi ha jaces o corrals adossats o aïllats. (...) Es tracta de portals i finestres del gòtic empordanés, amb llindes sense mensules, inacabdes. En algunes d'aquestes obertures hi ha com a decoració de picapedrer formes florals d'estil simplificat. A l'enrada es conserva el portal del castell i, adossada al mas Piferrer, hi ha la torre d'homenatge del castell."


"L'etimologia del topòni altmedieval "Centum Claves" podria correspondre a certa numeració dins del terme romà d'Emporiae que tenia la seva àrea agrària o ager, dividida en centuriacions de les terres a partir de la ciutat d'Empúries."

"El llogarret de Cinclaus es troba documentat per primera vegada l'any 958, amb el nom Centum Claves, a les proves de jurisdicció, domini i successió del comte d'Empúries, moment que s'estableix el sistema de domini senyorial conegut com a feudalisme."

"El castell de Cinclaus conserva encara els seus elements arquitectònic principals del segle XIV, com el portal de la muralla, a l'entrada meridional del llogarret i la magnifica torre rectangular a la banda de llevant, incorporada a una masia del segle XVII, ara transformada"

Els masos que hi ha són:
- El mas Perquintana i Albornar, situat a l'extrem sudoest del veïnat i sembla ser el més vell de Cinclaus.
- El mas Concas està situal al centre del veïnat i edificat a la banda de ponent de l'antic portal del castell.
- El mas Bassedes està situal a l'extrem sudoest del veïnat i edificat a la banda de llevant del portal de muralla.
- El mas del castell o mas Piferrer, situal a l'extrem nordest del veïnat, ha estat totalment transformat, excepte la torre del segle XIV.
- El mas Sastre, anomenat can Sant Feliu, va ser reconstru_it seguint el model de l'arquitectura popular tradicional dels masos de la plana de l'Empordà.

Tret de Fulls d'Història, nùm 65. Novembre-desembre 1997. Lurdes Boix i Miquel D. Piñero.


L'origen de l'església és preromànic (segles VII al IX), possiblement paleocristià, ja que se suposa que en aquest hi havia un altar en època del bisbat d'Empúries. Posteriorment, es convertí en capella del castell i també tenia llicència de postular com a ermita. A aquest període inicial correspon part de la capçalera, mentre que la nau segurament va ser reconstruïda entre els segles XVI i XVIII.
El primer document data del 1389 i recull la consagració als sants Joan Baptista i Eugènia. El 1703 es va reedificar per ordre de la família Sastre, que també va decidir canviar l'advocació per la de Santa Reparada. El 1729 es conserva una llicència d'ermità a favor de Joan Burlas, i el 1737, a favor de Domènec Ros. L'altar del segle XVIII va reutilitzar una interessant estela funerària de pissarra.
El 1918 Caterina Albert va fer restaurar l'església i establí l'aplec de Santa Reparada, i cinc anys després organitzà la ballada del contrapàs llarg (ball que originà la sardana), amb la participació dels últims vells de l'Escala i Viladamat que el sabien ballar. El març de 1922, els seus propietaris, els germans Francesc i Caterina Albert i Paradís (Víctor Català), van realitzar una cala a la necròpolis i documentaren fragments de tessel·les d'un mosaic romà i ceràmiques del segle II i I aC.


divendres, 22 de desembre de 2017

EL SEMÀFOR DE BEGUR.


El diumenge 17 desembre sortida al Semàfor de Begur.
Es tracta d'una matinal, amb una caminada d'uns 5 Km. , amb paisatges preciosos i amb controvertides urbanitzacions. Visitarem el Cap de Begur on es troba el "Semàfor", interessant edificació de finals del s.XIX.

ÀLBUM DE FOTOS SORTIDA AL SEMÀFOR DE BEGUR

En l’extrem del Cap de Begur, pràcticament al punt més oriental de la Costa Brava, se situa, gairebé oblidat, un edifici en bones condicions que va ser inaugurat a finals del s. XIX amb l’objectiu de servir d’orientació en el trànsit marítim, així com d’estació meteorològica. Avui dia en desús, la zona és un excel·lent mirador per contemplar el paisatge dels penya-segats del Cap de Begur, tant al nord com al sud.


Per arribar al Cap de Begur des del centre del poble de Begur s’ha de prendre la carretera del Camí del Mar i a continuació el Camí del Semàfor. Aquesta última és una carretera asfaltada que es va crear quan es va construir el Semàfor. Es troba en bones condicions tot i que s’ha d’anar amb precaució, donat que és estreta i la circulació és de doble sentit. Un cop arribem al final d’ella, prop del mar, podrem aparcar el cotxe en la urbanització Cap de Begur, i caminar uns 5 minuts per un còmode camí de terra, on ja veurem des de l’inici la figura de l’edifici.

Abans d’arribar al reixat que l’envolta, a uns 100 metres, podrem gaudir d’una excel·lent vista de la zona sud del Cap de Begur, la qual dona directament vers la Cala d’Aiguablava. Travessant un túnel de roca s’arriba a un altre curiós mirador davant el mar.

El Semàfor és actualment un edifici en desús. Tanmateix, des de la seva inauguració el 1891 fins als anys 70 l’edifici s’ha encarregat de servir d’orientació marítima per als vaixells que travessaven la zona. Avui dia les seves tasques s’han automatitzat i la tecnologia satèl·lit ha aconseguit suplir les seves funcions.

Tanmateix, en el seu moment, la creació d’aquest servei va ser tot un event per al poble de Begur. En disputa amb Palafrugell, que proposava com a ubicació el Far de Sant Sebastià, finalment van els begurencs qui se la van adjudicar, de manera que el 10 de desembre de 1891 el llavors alcalde de Begur, Josep Font, en nom del rei Alfons XIII, va declarar inaugurada l’estació electrosemafòrica del Cap de Begur. Una festa al Casino Union Bagurense de la localitat va servir per celebrar un acte tan important per futur de la vila.





Els begurencs coneixen l'edifici com el semàfor

EL PUNT - 29/01/2003
ALBERT VILAR

L'estació electrometeorològica és coneguda per la gent de Begur com el semàfor. La seva construcció
 al cap de Begur es va plantejar el 1883, però de seguida es va presentar l'opció de Sant Sebastià, a Palafrugell. Abans, els palafrugellencs havien aconseguit, mitjançant maquinacions polítiques, la instal·lació del far de Sant Sebastià, tot i que el cap de Begur presentava millors condicionaments geogràfics. Però, en aquest cas, no ho van aconseguir. El semàfor es va inaugurar el 10 de desembre de 1891, a les 3 de la tarda. La inauguració, amb la participació de tot el poble, va anar a càrrec de l'alcalde, Josep Font, en nom del rei Alfons XIII. Font va comunicar-ho telegràficament a la Reina regent.



Plantarse en lo alto del cabo de Begur es una experiencia en sí misma, sin necesidad de demasiados pretextos. Sin embargo mañana domingo el pretexto lo vale: la entidad Gent del Ter, que se dedica a la protección del patrimonio, convoca una salida colectiva hasta el semáforo del cabo de Begur, funcionalmente difunto pero con la edificación intacta, asediada por la urbanización rampante. Se trata de uno de los puntos más orientales, más adentrados en el mar, de toda la costa catalana: más que la vecina montaña palafrugellense de Sant Sebastià, menos que el Cap de Creus, indiscutido extremo oriental de la Península ibérica. En el cabo de Sant Sebastià se inauguró el año 1857 uno de los faros más importantes del
país. A guisa de compensación, en 1883 el gobierno otorgó al vecino cabo de Begur la instalación del semáforo de comunicaciones para la navegación a vapor. Inaugurado después de lentas obras el 10 de  diciembre de 1891, la implantación de la telegrafía sin hilos lo dejó sin utilidad directa poco después. Cerró definitivamente en 1970.
Su instalación se vivió en el pequeño municipio de Begur como una victoria frente a la poderosa villa vecina de Palafrugell. Lo que los viejos begurenses llamaban el semáfru era un título de orgullo, el reconocimiento de la importancia estratégica de la mole del cabo de Begur. 
En 1871 el gobierno había aprobado la ley de obligatoriedad del uso del Código Internacional de Señales para la marina de guerra y la mercante. Implicó la construcción en la costa de las estaciones de comunicaciones  llamadas semáforos, levantadas y regentadas por el ministerio de Marina. 
Aquel código obligatorio se servía de banderas de distintos diseños y colores entre los barcos y el semáforo, quien transmitía los mensajes por telegrafía con hilos hasta el destino deseado por cada capitán. El barco se aproximaba al punto de la costa donde se encontraba el semáforo y con tres toques de sirena avisaba que quería comunicar. La respuesta sonora indicaba que podía empezar a hacerlo mediante el código de banderas. 
La instauración en 1919 de la telegrafía sin hilos convirtió en obsoleto al sistema. El semáforo prosiguió con funciones de vigilancia, orientación y observación meteorológica, luego automatizadas sin necesidad de técnicos presenciales. Hasta el cierre completo de 1970. 
Algunas de aquellas funciones fueron absorbidas por los faros del cabo de Sant Sebastià y el cabo de Creus. Su vecino inmediato rosellonés del cabo Bear, en Portvendres, mantiene aun las funciones de semáforo. El antiquísimo faro de Bear, con la torre piramidal de 27 metros de altura, reconstruida en 1905 con mármol rosado del Conflent y la linterna metálica roja, conserva en activo a su lado el semáforo regentado desde 1861 por la Marina francesa con funciones de vigilancia (navegación, pesca, reserva marina, frontera marítima, espacio aéreo, salvamento) y observación meteorológica.
Cada uno de dichos municipios costeros nutre el orgullo de su propio cabo. La mole de Bear se ha visto tildada de “cabo de Hornos catalán” con un punto de grandilocuencia oceánica. Su estación meteorológica registra con relativa frecuencia tramontanas de 160 km/h. Coinciden con las de este lado, puesto que el viento no conoce fronteras estatales. 
El semáfru del cabo de Begur, aunque sea hoy un cuerpo vacío, merece una visita, una historia y un respeto.





























VISTES DES DEL CAMÍ CAP EL SEMÀFOR DE BEGUR.













dimarts, 14 de novembre de 2017

ESTANY DE POMA. L'ESCALA.







El proper diumenge 19 de novembre farem una visita a l'Estany de Poma, situat en el Càmping Neus de l'Escala i ara, en plegar aquest establiment, no queda clar quin ús es farà de l'indret. GdT en el Projecte del PNMMBT, ja va demanar la inclusió d'aquest Estany pels seus valors naturals i culturals (a prop hi ha un jaciment arqueològic, possiblement romà).
Sortirem de Torroella de Montgrí a les 9.00 i a 2/4 de 10 de l'aparcament que hi ha als Riells de l'Escala, a la cruïlla dels carrers Cap de la Rabassa i Avda. Montgó.
Visitarem l'estany i els vestigis arqueològics, guiats per experts i entitats escalenques. Seguidament caminarem fins a la cala Montgó, passant pel camí de ronda, les Planasses i el Vol Roig, recorregut total uns 5 km.
Aquest diumenge es celebra l'Aplec de Santa Caterina (tot i que la diada és el dissabte 25 de novembre), per tant qui volgui fer només la primera part de la sortida encara hi podrà assistir.
Qui es vulgui quedar a dinar, i si el temps ho permet, a fer un bany, que vingui preparat.






https://photos.app.goo.gl/YisBBp2znSvn25Ba2

 


Estany de Poma
Codi: 28
Superfície i municipis que es comprenen:
8,24 ha. L’Escala.
Delimitació:
Espai situat al nucli urbà de Riells (urbanització de l’Escala), concretament dins el càmping Maite. L’àrea comprèn l’estany i la zona circumdant que queda entre l’estany i les àrees ja construïdes.
Caracterització de l’espai:
Actualment, aquest espai representa l’últim estany ubicat al peu del Massís del Montgrí. L’estructura càrstica del Montgrí permet la presència de nombrosos sorgències d’aigua dolça, que en el cas de l’Escala han format aquest estany, a part de les diferents fonts ubicades al Club Nàutic o a la Platja de Riells. L’element arbrat dominant és el pollancre (Populus nigra), tot i que la presència del càmping ha provocat la plantació de moltes espècies exòtiques, com ho demostren les diferents espècies de salzes com el desmai (Salix babylonica). També destaca el cranc de riu americà i, sobretot a l’hivern, diferents espècies d’ànecs entre les que cal subratllar, per nombre, l’ànec coll verd (Anas platyrhynchos).
Motius de la inclusió en el catàleg:
Malgrat l’alt grau d’artificialització al que es veu sotmès, aquest espai esdevé per peculiaritat i singularitat l’únic estany d’aigua dolça situat al Montgrí (cal recordar que l’Escala i, més concretament Riells, es troben ubicats en una de les
escames del Montgrí). Per tant, com a zona humida que és i l’actualús, es recomana la seva recuperació i adequació com a espai verd.



Podeu consultar  la instància adreçada a diferents estaments per reclamar la protecció d'aquest espai natural.



EXPOSA:

Assabentats d'un canvi d'ús del càmping de Riells de l'Escala, on hi ha l'estany de Poma i un jaciment arqueològic, possiblement romà.
Gent del Ter, en el procés de redacció del projecte de Parc Natural del Montgrí Illes Medes i Baix Ter, ja demanà la inclusió de l'Estany de Poma, pels seus valors naturals i culturals. Considerem que és de gran valor, ja que, comparables i propers, només queden, el de cala Taballera al Cap de Creus, el de la platja Castell i el que hi havia a Cala Montgó desaparegut per la pressió urbanística i canalització de la riera.


SOL·LICITA:

La inclusió de tot aquest paratge en el PNMMBT i la protecció arqueològica, que entenem prioritària, pel seu alt valor històric relacionat amb Empúries.


Data: Signatura,