Caminarem
per aquest paisatges esbrinant alguns dels indrets més emblemàtics.El
camí és pedregòs, per això aconsellem bon calçat i bastons.
(Atenció
a l'Agenda de Torroella de Montgrí (l'ADA) hi figura com si aquesta
sortida el diumenge 11 de novembre, es tracta d'un error)
L’orifany
De "SOLITUD" de Caterina Albert Paradís "Víctor Català", on ens parla de l'orifany.
"- Veieu, ermitana, quina flor de terra de conreu… Jo m’hai entretingut qualque estona sobrera en bescavar-la, i l’ermità porà fer-hi lo que vulga de seguida. Si haguéssiu vist aquests ametlloners temps enrera, n’hauríeu pres goig: vos ho digui… Semblaven les muntanyes de França al pic de l’hivern: tot eri una blancúria… Repareu, repareu, quina faldada portin…
Però a la Mila li cridava l’atenció el muntinyol isolat del fons.
-Què és allò tan estrany, pastor?
-L’Orifany… Ei! la gent d’ací en diuen la Volva, mes jo atrapi que li escau més l’atro nom; per la retirança, sabeu? -I com la Mila confessés que no sabia el que eren orifanys, el pastor li ho explicà.
-Les bestiasses més grosses que trepitgin la terra, compti: Cada pota com un pi; veieu, la pei tota escatada, i lo que fa més cosa, que tenen dues cues, una de petita, on les atres bestis, i una de grossa, grossa, que els hi pengi just davant la cara…
La Mila guaità el pastor: estava seriós, no se’n burlava. La Mila, aleshores, es preguntà amb estranyesa si aquella home seria ponderatiu com en Matias, i l’admiració que li tenia rebé una sotragada.
-Els vai atrapar una vegada pel camí de Murons, amb una gent que feia comedi per les places. A
cop sobte me donaren basarda, veieu, mes després m’hauria agradat tenir-ne una per fantasia… Braues bestis, a fe!… No n’hai vistes més, i d’això que vos conti fa qui sap los anys: encara eri fadrí."
"- Veieu, ermitana, quina flor de terra de conreu… Jo m’hai entretingut qualque estona sobrera en bescavar-la, i l’ermità porà fer-hi lo que vulga de seguida. Si haguéssiu vist aquests ametlloners temps enrera, n’hauríeu pres goig: vos ho digui… Semblaven les muntanyes de França al pic de l’hivern: tot eri una blancúria… Repareu, repareu, quina faldada portin…
Però a la Mila li cridava l’atenció el muntinyol isolat del fons.
-Què és allò tan estrany, pastor?
-L’Orifany… Ei! la gent d’ací en diuen la Volva, mes jo atrapi que li escau més l’atro nom; per la retirança, sabeu? -I com la Mila confessés que no sabia el que eren orifanys, el pastor li ho explicà.
-Les bestiasses més grosses que trepitgin la terra, compti: Cada pota com un pi; veieu, la pei tota escatada, i lo que fa més cosa, que tenen dues cues, una de petita, on les atres bestis, i una de grossa, grossa, que els hi pengi just davant la cara…
La Mila guaità el pastor: estava seriós, no se’n burlava. La Mila, aleshores, es preguntà amb estranyesa si aquella home seria ponderatiu com en Matias, i l’admiració que li tenia rebé una sotragada.
-Els vai atrapar una vegada pel camí de Murons, amb una gent que feia comedi per les places. A
cop sobte me donaren basarda, veieu, mes després m’hauria agradat tenir-ne una per fantasia… Braues bestis, a fe!… No n’hai vistes més, i d’això que vos conti fa qui sap los anys: encara eri fadrí."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada